1280x720-7iB
Compartir

09-06-2017

La màgia de Bollywood

Per Nil Barceló

Vaques passejant per la platja o pel mig de la ciutat, passatgers traient el cap per les portes del tren mentre va a tota pastilla, motocicletes carregades amb tres o quatre persones sense casc i circulant com i per on volen… A l’Índia, hi ha infinitat de situacions que et sobten i, segurament, ni el millor guionista se les podria imaginar. Escenes que només et venen a trobar en aquest país tan singular com gran, exòtic i ple de contrastos. I és que, com els mateixos indis afirmen: “tot és possible a l’Índia”.

Partint d’aquesta premissa, si es visita Mumbai –el cor de Bollywood– s’ha d’anar a veure i viure la projecció d’una pel·lícula autòctona i, en la mesura del possible, fer-ho en una sala petita de qualsevol part de la ciutat. Pels amants del cinema, però també per qualsevol persona curiosa, és una cita obligatòria.

Després de pagar un preu irrisori per l’entrada (va dels 40 cèntims a 1 euro depenent del dia i hora), entres en una sala plena de ventiladors que no paren d’escopir aire fred per combatre la calor sufocant d’una ciutat tan gran, plena de cotxes i contaminada com és Mumbai. La sala no és gaire gran i les butaques semblen les cadires impersonals de qualsevol consultori mèdic de Catalunya. Les instal·lacions en general, i el terra en particular, estan realment bruts. Hi pots trobar bosses, papers de diari, ampolles buides i, fins i tot, restes de menjar del dia o sessió anterior. De fet, són sales reflex d’alguns –o gairebé tots– els carrers de l’Índia.

En el moment que prens possessió del seient que et sembla menys incòmode, a la zona menys bruta de la sala, els llums s’apaguen. Abans d’haver-te acomodat, la pantalla projecta una bandera de l’Índia enorme, onejant mentre la música que surt de les parets es troba amb les teves orelles i tots els presents es posen dempeus. Correcte. Abans dels tràilers i de la pel·li sona l’himne nacional. Ningú es queda assegut: alguns es posen la mà al cor i miren cap a l’horitzó, altres canten. És una escena que fa goig de veure.

A continuació arriben els tràilers, avisos contra la pirateria, una campanya antitabac i la pel·lícula.

Mentrestant, però, ja t’has adonat d’una cosa… On són les crispetes? I els refrescos? Si us plau, ets a l’Índia. Al cine s’hi pot entrar qualsevol cosa de menjar. Qui s’acontentaria amb unes simples crispetes i un refresc? Alguns porten una bossa plena de samoses; a d’altres, els veus amb el seu propi termo de chai i, als més agosarats, amb un tupper d’arròs, curry i chappatis. Una barreja d’olors d’espècies envaeix la sala mentre tu fas l’impossible per estar al lloro i no perdre’t l’inici del film.

En el meu cas, la pel·lícula escollida és la versió de Bollywood de 3 metros sobre el cielo (2010), de Fernando González Molina, però retitulada com Luv Shv Pyar Vyar. Amor adolescent i baralles que enfronten els joves més revolucionats de la ciutat. Cada vegada que el protagonista etziba un mastegot al dolent la gent aplaudeix enèrgicament i, quan finalment guanya la disputa, el públic -sobretot els més joves de la sala- s’aixequen i el victoregen amb xiulets.

Però no tot són flors i violes. De fet, en el moment que l’antagonista acaba amb la vida d’un amic del protagonista, la gent s’enfada, aixeca les mans en senyal de protesta i l’escridassen. Pel to i la repetició dels mots, dedueixo que li llancen improperis mentre alcen una mà i premen el puny, com si clamessin venjança o justícia.

Un dels millors moments és quan el protagonista aconsegueix conquistar la noia i emportar-se-la al llit. La gent de la sala respon de maneres diferents: des de petits xiuxiuejos entre un grup d’amics al noi que, incrèdul, prem amb força el braç o la cama de l’acompanyant, sense acabar-se de creure el que està veient a la pantalla. Com no, també hi ha els que es tapen els ulls amb les mans i es neguen a mirar l’escena.

Però el feed-back entre els espectadors i la pel·lícula no s’acaba aquí. Durant la projecció, hi ha set o vuit moments musicals en què la majoria de la sala se sap les cançons i les canta. Els més atrevits s’aixequen i improvisen una coreografia o, si estan faltats d’idees, segueixen els balls que hi ha en pantalla.

Quan s’acaba la pel·lícula, et quedes enganxat al seient, preguntant-te si tot això realment ha passat. Si ho has viscut, o si tot ha sigut producte de la teva potent i inspirada imaginació. Penses amb quines ganes, entusiasme i emoció viuen les pel·lícules i t’acabes preguntant si has gaudit més de la pantalla o del seu espectacle, el del públic. Personalment, em quedo amb la segona opció.

Val a dir que a l’Índia també hi pots trobar centres comercials amb les mateixes comoditats que a Catalunya, on projecten pel·lícules de Hollywood juntament amb les produccions nacionals de Bollywood. Sales on no està permès menjar altra cosa que el combo de refresc i crispetes, on no pots fer soroll i on la gent només s’aixeca i en fa abans que comenci la pel·lícula, amb les notes de l’himne nacional. Sempre pots escollir què et ve més de gust, però amb una pel·lícula de Bollywood –i en una sala convencional– si el film no està a l’alçada, el públic no et decebrà.

Compartir